En la contemplació del treball de Paco Sempere: L’inefable Wabi-Sabi, assistim a una enorme diversitat de lectures possibles d’efectuar. Des de la filosòfica conceptual, passant per la identificació d’un relat artístic potent, fins arrelar en la importància de la naturalesa en la conformació d’un projecte objectivable per la radicalitat dels seus principis. Quant al concepte originari, hem de referir l’adscripció de la voluntat artística de dirigir-se cap als teixits de la filosofia Zen. Així, la pròpia naturalesa de la proposta resta intervinguda per la senzillesa i el respecte a la bellesa d’allò inacabat, doncs encara resta, evidentment, l’esguard que haurà de dipositar l’espectador per a fermar el cicle creatiu. L’autor s’encomana, amb intensitat, a la labor de reafirmació amb la peça que ell, amb pròpies mans, construeix. L’olfacte de la fusta desbastada, la carícia de les superfícies ferides per l’eina de treball, i la condensació de la idea que va ajustant-se, a poc apoc, a la il·lusió de partença, confirmen el ritual creatiu. Darrerament, i també acollit en aquesta publicació, cal posar en valor la importància elemental que la matèria, Pinus Halepensis, comporta per a l’elaboració de les formes escultòriques que l’autor ens proposa: des del bressol al bressol.